Què vol dir Flamboïant?

Membre del Club Sporting Flamboïant (al fons)

Flamboïant 
#Def.1 del venusià |fl@mˈboiənt|. Nom&Adj.

El concepte Flamboyant (amb y grega) és un terme d'origen anglosaxó (flaming) que fa referència a una persona o cosa extravertida, colorista i d'ànim exuberant. També s'anomena així el Delonix regia, un arbre amb tronc en forma d'estrella i flors de tons fúcsia propi de les zones tropicals. També es coneix com a Flamboyant l’estil arquitectònic del Gòtic tardà a diversos països centre i sud-europeus.

Tot i no ser un terme reconegut pel diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, el concepte apareix en el context català a principis del segle XX, donant nom a un col·lectiu que s’autodenominaven Flamboïants (amb ï amb dièresi), caracteritzat per comportaments antitètics respecte a la rectitud de l'època. Destacaven per intercanviar constantment barrets i ulleres, tenir una puntualitat nul·la i un sentit de l'humor sintètic i amb tendència a l'absurd. Es disposa de molt poca documentació al respecte, però la memòria oral ens aporta testimonis fidedignes que apunten que la influència d'aquest col·lectiu en àmbits com la moda, la gastronomia o l'urbanisme són notables en aquella època. Actualment, el terme és àmpliament emprat a la zona del Camp de Tarragona i s'adscriu a activitats de caire cultural promogudes des de col·lectius d'intel·lectuals, filantrops i esportistes de doble hèlix.

La preferència pel rosa-magenta, els himnes minúsculs i sense lletra, la propensió a la confusió, un gust artístic principalment contradictori i sense fonament conceptual i una acèrrima defensa del glocal són elements omnipresents en l'univers flamboïà contemporani. També és remarcable una persistent actitud de recerca en l'àmbit culinari en la dimensió que engloba l'eix entre el dolç i el picant, així com certes pràctiques amfíbies encara poc estudiades i menystingudes dins el mateix moviment. Alguns crítics insignes han posicionat l’avantguarda Flamboïant a mig camí, o pertinent síntesi, entre els dos grans corrents artístics que ha donat Catalunya: el modernisme i l’informalisme.

Segons l’historiador Dr. Fulguins l’ésser flamboïant és distingeix de la postura de l’intel·lectual postmodern per tenir una actitud radicalment oposada a l’hora d'observar la tradició mitjançant la desconstrucció. D'altres estudiosos del tema han afirmat que Fulguins s'equivoca i que el que particularitza l’ésser flamboïant, entenent la seva condició d'individu enclavat en la postmodernitat, és la seva relació amb l'absurd, que a diferència de la filiació encoberta actual existent, en l’ésser flamboïant es mostra de manera sistemàtica i desacomplexada. Queden moltes incògnites per resoldre, el debat  sobre la mateixa nomenclatura sobre si la i ha de portar dièresi o no, són qüestions de radical actualitat en el sí de la comunitat flamboïant, fins al punt que el LVIII Congrés Flamboïant s’hi va generar una veritable controvèrsia al voltant d’aquesta dièresi de la discòrdia que feu arribar a les mans a alguns dels mestres flamboïants més prestigiats.

Cal remarcar la gran aportació que Pau dü Bagnoilesse va fer a aquest transcendental debat:

“Havent revisat la normativa ortogràfica servidor creu que, atenent-nos a dita normativa, la dièresi seria del tot prescindible donat que no es trenca el diftong ("iant") i la "i" no té la funció de substituir consonant -suposant que prevalgui la sonoritat del terme a la traducció de la seva escriptura -.

D'altra banda, si considerem que efectivament, la “i” catalana substitueix a la consonant "y" del terme anglosaxó prevaldria l'ús de la dièresi. Ara bé, els criteris de decisió podrien ser perfectament aquests: no entra dins la lògica flamboïant la d'oferir un barret a la vocal? No mereix la "i" doblar el seu puntet i erigir-se estàndard de la simetria més enllà de les normes de Pompeu Fabra? Sens dubte ens trobem davant un debat traslladable a una acadèmia que molt possiblement es trobi permanentment de vacances però des de la capital de l'aigua dolça no puc fer més que defensar l'ornamenta lingüística i la cornamenta vocàlica. A hores d'ara, ja hauríem de ser conscients que el retoc estètic a la grafia és la millor drecera per arribar al concepte.”

Dü Bagnoilesse, a banda de l’anàlisi ortogràfic també va fer una aportació cabal a debat filosòfic sobre el terme:

“No veig debat entre desconstrucció i absurd i entenc que en el corpus teòric flamboïant són dos conceptes que van agafats de la maneta: desconstruint fem emergir personalitats particulars en els elements analitzats i quan això ocorre l'absurd floreix dins el fenòmen. Aquesta doble eina és d'alt valor i d'imprescindible ús per tractar de tu a tu a grans pensadors i reconèixer-ne la broma obviada a la història del pensament així com per fer el camí invers: reconèixer a alguns bromistes locals com a grans pensadors i integrar-los com a referències intel·lectuals i vitals.”

 

 

Disseny web: Möla! / Desenvolupament web Edgar Saumell